La pregunta que tota empresa hauria de tenir present, especialment aquelles que no han establert mecanismes de compromisos per pensions privats, seria si haurien d’estar preparats davant una hipotètica i futura petició per part dels representants dels treballadors per instrumentalitzar complements a les pensions públiques àmbit empresarial.
Els informes que es van publicant pel que fa a la despesa pública en pensions i les comparatives entre diferents països són preocupants per als interessos de les empreses espanyoles. Segons l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), recorda que les diverses mesures adoptades pel Govern per dotar el sistema públic de fons addicionals aportaran l’equivalent d’un 1,30% del Producte Interior Brut (PIB) el 2050. Però el problema, segons l’OCDE, és que alhora les despeses en pensions creixeran un 2,40% del PIB, i això principalment per la indexació amb la inflació. Més que la difícil exactitud dels percentatges és la tendència a llarg termini del diferencial.
La dada, segons la meva opinió referent a la sostenibilitat del sistema públic, ja està quantificada, també per l’OCDE, al 12,30% del PIB actual de despesa pública en pensions, molt per sobre de la mitjana de l’OCDE en un 8 ,90% i de la Unió Europea al 8,50%. Aquest percentatge com a gràfic seria veure com es reparteix el pastís espanyol entre els diferents components. La raó principal de l’alt percentatge a l’Estat espanyol és la taxa de reemplaçament. Aquesta taxa mesura la pensió en relació amb el salari brut durant la vida activa per als treballadors que entren al mercat laboral i cobreixen el període de cotització corresponent. En el cas d’Espanya, és del 80,40% i la mitjana de l’OCDE del 50,70%.
Els ingressos addicionals dels propers anys en el sistema públic de pensions no seran suficients per contenir la despesa, dèficit i deute públic. Serà preocupant per a les empreses que, a més dels seus increments en cotitzacions socials, rebin pressions per implementar plans privats col·lectius de pensions. Els riscos de més costos salarials són reals. Els objectius de la política dels nostres governants no són ni de lluny concordants amb els objectius de les empreses, que recordem-ho una vegada més, són les organitzacions generadores d’ocupació.
🤞 Recorda, la tranquil·litat i la seguretat no és una destinació, és un camí.
L’actuari i economista Jaume Quibus és DEA d’economia financera i comptabilitat, llicenciat en ciències actuarials i financeres, llicenciat en ciències econòmiques i empresarials per la Universitat de Barcelona i PDD per IESE-Universitat de Navarra. Membre titular de les associacions següents: Col·legi d’Actuaris de Catalunya, Col·legi d'economistes de Catalunya, Instituto de Actuarios Españoles, International Actuarial Association, Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció, i també d’Alumni d’IESE. Soci fundador el 1998 de la societat professional actuarial Quibus, membre titular amb el número 6 de societats del Col·legi d’Actuaris de Catalunya.