El problema d’inflació no és el mateix per a la Fed que per a particulars i empreses

Són llunyans els temps d’independència del banc central i el dèficit públic limitat de la zona euro

Ahir la Fed va tornar a apujar els tipus d’interès i no va ser cap sorpresa pels mitjans especialitzats ni pels agents econòmics que operen als mercats. El que no va agradar va ser el discurs molt dur. No em crec que el problema inflació per ells sigui el mateix que per a empreses i particulars. Estan aconseguint cada vegada més quota dels mercats financers.

Vull recordar-vos que el president de la Reserva Federal a Estats Units (EU) és nomenat pel president del seu país dels membres de la Junta de Governadors per un període de quatre anys.

Tampoc no és diferent a Europa, perquè la presidenta del Banc Central Europeu (BCE), va ser elegida pel Consell Europeu, format pels vint-i-set caps d’Estat o de Govern dels Estats membres, el president de la Comissió Europea i el president del Consell Europeu. A la resta de països occidentals, amb lleugeres diferències, també hi ha un conflicte d’interessos entre la política fiscal i la política monetària. Són llunyans els temps del debat de la independència del banc central i de les limitacions al 3% del dèficit públic a la Zona euro.

Són les mateixes institucions que van disparar el deute total a la crisi financera d’inici a EU any 2007 fins al 215% del PIB mundial. Els anys següents van ser de creixements moderats i fins i tot algun descens, en funció de les bones dades del deute de llars i empreses no financeres, però no de deute públic, per tornar a nous màxims l’any 2020 al 256% del PIB i en valors absoluts 226 bilions de dòlars (Dades del Fons Monetari Internacional).

En aquest període, els pics d’inflació han estat per a l’any 2009 i l’actual. Tots dos després de fortes ampliacions del deute públic. La política monetària ha estat acomodatícia segons els increments del deute públic. El que és important en el concepte d’inflació és el creixement i no el valor absolut. Amb forts creixements del deute públic d’un any respecte a l’anterior, les polítiques monetàries han ajudat els Estats a finançar-se a través de programes que essencialment augmentaven els diners al sistema.

Ara és el seu moment per contenir encara més el deute de les llars i de les empreses no financeres, ja amb la ponderació més gran del deute públic sobre el total de deute. En 52 anys han aconseguit batre el deute d’empreses no financeres i gairebé doblar el deute de llars des de la lleugera superioritat.

Jaume Quibus

L’actuari i economista Jaume Quibus és DEA d’economia financera i comptabilitat, llicenciat en ciències actuarials i financeres, llicenciat en ciències econòmiques i empresarials per la Universitat de Barcelona i PDD per IESE-Universitat de Navarra. Membre titular de les associacions següents: Col·legi d’Actuaris de Catalunya, Col·legi d'economistes de Catalunya, Instituto de Actuarios Españoles, International Actuarial Association, Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció, i també d’Alumni d’IESE. Soci fundador el 1998 de la societat professional actuarial Quibus, membre titular amb el número 6 de societats del Col·legi d’Actuaris de Catalunya.