Inflació i creixement salarial

Les conseqüències de la política monetària expansiva del passat són essencialment perjudicials per a les empreses.

Per obtenir una comprensió més ajustada de la inflació Estats Units és el referent. El primer que observem és la taxa d’atur del 3,7% que es manté prop del mínim dels últims 50 anys. En aquest context, es poden entendre les declaracions del president de la Reserva Federal que el mercat laboral mostra signes provisionals de reequilibri i el creixement salarial es manté molt per sobre dels nivells que serien coherents amb una inflació del 2%.

Les conseqüències de la política monetària expansiva del passat són essencialment perjudicials per a les empreses. Han d’augmentar els salaris de forma recurrent per atraure’n de nous i per retenir els bons treballadors. Hi ha una diferència significativa entre aquells treballadors que han mantingut el seu lloc de treball dels que han canviat. L’increment salarial pels primers ha estat del 5,3% interanual i pels segons del 7,3% (Font WSJ).

La despesa pública als Estats Units està per sota del 45% del PIB (Data 2021). En canvi, si del que es tracta és d’ajudar les empreses i els seus treballadors, el seu Govern ha incrementat els límits del 401k de 20.500$ de 2022 a 22.500$ de 2023 pels empleats menors de 50 anys i les aportacions complementàries pels més grans de 50 anys de 6.500 $ de 2022 a 7.500 $ de 2023. Els comptes de jubilació dels treballadors en l’àmbit empresarial (401k) constitueixen el principal sistema de pensions privats exempts del pagament d’impostos en origen. Els fons mitjana dels comptes per a majors de 65 anys és de 255.000 $. Tampoc no hem d’oblidar a Europa, que la pensió mitjana pública als Estats Units és de 1.410 $ mensuals i que 1 de 4 més grans de 65 anys el seu únic ingrés és la pensió pagada pel seu Govern (Font Vanguard). Crec haver descrit de forma sintètica la situació econòmica als Estats Units i que hauria de fer reflexionar més d’un govern de la Unió Europea.

Paral·lelament, com a conseqüència de la memòria històrica, el record social de la primera guerra mundial va ser la inflació. En canvi, el record de la segona guerra mundial, malgrat una convulsió econòmica molt més gran, va ser la depressió que l’havia precedit. Segurament recolzat en aquesta premissa, la política econòmica als Estats Units, política fiscal i política monetària ha estat eficaç en la seva lluita contra la desocupació i la depressió o recessió. Però sense èxit contra la inflació. Continua sent creença la teoria econòmica de Keynes per a qui la reducció o anul·lació del poder adquisitiu, aquesta força irresistible que impulsa els preus cap amunt, era el factor fonamental a combatre la inflació. Creença que converteix els treballadors en causants de la inflació quan en realitat són víctimes també de les polítiques expansives de la FED.

Jaume Quibus

L’actuari i economista Jaume Quibus és DEA d’economia financera i comptabilitat, llicenciat en ciències actuarials i financeres, llicenciat en ciències econòmiques i empresarials per la Universitat de Barcelona i PDD per IESE-Universitat de Navarra. Membre titular de les associacions següents: Col·legi d’Actuaris de Catalunya, Col·legi d'economistes de Catalunya, Instituto de Actuarios Españoles, International Actuarial Association, Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció, i també d’Alumni d’IESE. Soci fundador el 1998 de la societat professional actuarial Quibus, membre titular amb el número 6 de societats del Col·legi d’Actuaris de Catalunya.