Gràcies professor Pedro Nueno

Pel teu article a La Vanguardia

Al món sensorial tot depèn de l’experiència pròpia. La pluja és una cosa per a l’home que s’ha mullat, una altra de completament diferent per a l’home que no s’ha mullat, i encara una tercera per a un arbre. No es pot entendre altrament l’autoengany que el professor Pedro Nueno explica al seu article de diumenge a La Vanguardia.

A Europa, a diferència dels Estats Units, no hi ha una clara responsabilitat individual en el fet que viurem molts anys. En paraules del professor, << ens autoenganyem>>, no ens hem mullat prou o bé vivim com un arbre amb necessitat d’aigua, segons la meva opinió, i continua de manera senzilla <si la gent es jubila amb 62 anys a França i viuen fins als 102 anys, on són els diners per pagar pensions de bon nivell durant 40 anys?>>.

Als Estats Units, la seva gent cobra si la seva empresa els ha pagat un pla de pensions. En cas contrari, són ells mateixos els que financen el seu propi pla perquè sense ingressos, a edats avançades hauran de treballar, però evidentment, amb una feina mal pagada. Veuran gent gran als hotels, als restaurants o fins i tot a les botigues. Aquest és el millor exemple que la pluja mulla, que no ens agrada i veure diàriament que, si no es considera la planificació financera de la jubilació, l’alternativa és molt pitjor.

Racionalment, només he escoltat un argument vàlid que no justifica l’autoengany. Al moment que els nostres ingressos i/o patrimoni per viure s’hagin acabat, acabar amb la nostra vida.

Per als altres, estic d’acord amb el professor Pedro Nueno, que s’ha d’acabar l’autoengany. El debat no hauria de ser què faig sense ingressos a la meva jubilació, perquè ja hauria d’estar resolt, sinó que en aquell moment on el temps ja no són diners, què vull fer i com vull ocupar el meu temps.

En els meus anys d’experiència professional assessorant especialment directius per a la jubilació, he pogut veure diferents patrons de conductes al voltant de la jubilació. Els que han tingut millor èxit, sempre han preparat la seva jubilació a nivell psicològic durant uns anys previs. Han anticipat una data, què farien, com tornarien a conviure amb les seves parelles i el més important, què farien per exercitar la seva ment. Saben que la feina els ha proporcionat prou nivell d’estrès per viure perquè la vida és tensió i lluita, i la jubilació hauria de mantenir aquesta activitat mental per continuar gaudint.

Pel que fa a la subtil crítica del professor als sindicats i als qui protesten a Europa, una dada de WSJ: Informe de l’ocupació a l’abril 2023 – USA 253 k llocs de treball més i la desocupació cau al 3,4%.

Jaume Quibus

L’actuari i economista Jaume Quibus és DEA d’economia financera i comptabilitat, llicenciat en ciències actuarials i financeres, llicenciat en ciències econòmiques i empresarials per la Universitat de Barcelona i PDD per IESE-Universitat de Navarra. Membre titular de les associacions següents: Col·legi d’Actuaris de Catalunya, Col·legi d'economistes de Catalunya, Instituto de Actuarios Españoles, International Actuarial Association, Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció, i també d’Alumni d’IESE. Soci fundador el 1998 de la societat professional actuarial Quibus, membre titular amb el número 6 de societats del Col·legi d’Actuaris de Catalunya.