El que em mata fa més fort els altres

Aquesta és la gran diferència entre la banca nord-americana i la banca europea

Crec en la tesi de N. Taleb que el que em mata fa més fort els altres. Forma part de la meva educació del risc, haver inculcat hàbits i idees que per mi són serioses i fermes, i constitueixen una de les missions més altes de la cultura formal. Mentre que el fet de confiar-se en general a l’anomenada personalitat lliure no podrà ser sens dubte una altra cosa que el senyal distintiu de la barbàrie.

Diu N. Taleb que tot el que és viu o és de naturalesa orgànica té una vida finita i acaba morint. Però el que mor ho fa després de deixar una descendència amb un codi genètic que difereix en algun aspecte del progenitor. Així doncs, els organismes han de morir perquè la naturalesa, aquesta naturalesa cruel, oportunista i egoista, sigui antifràgil.

Això, precisament, ha passat amb la banca. M’explico. Les sobtades i massives sortides de dipòsits de bancs nord-americans mal gestionats per la seva exposició al risc de tipus d’interès en la valoració dels seus actius i supervisats inadequadament, van provocar fallides espectaculars.

Va haver d’existir un banc amb una sortida de 42 mil milions de dòlars de dipòsits en un dia i es preveia que 100 mil milions de dòlars més ho haguessin fet hipotèticament, encara que ja no és important, l’endemà si els reguladors no haguessin tancat el banc. A conseqüència d’aquest fet, les autoritats monetàries van haver d’usar un truc molt senzill, a través d’una pràctica més que no pas d’un canvi legal i aquesta és la raó de anomenar-lo truc, assenyalant que el límit màxim de 250 mil dòlars de la garantia estatal dels dipòsits havia estat substituït per una cobertura il·limitada.

La fallida de SVB i de dos bancs més, ha transferit fortalesa a la resta de bancs regionals nord-americans. Si s’afegeix que la FED va obrir una finestra de finançament durant un període d’un any per permetre als bancs bescanviar pel seu valor nominal valors que estan valorats pel mercat amb pèrdues elevades, de moment, la gestió del risc de pujades de tipus de interès ha estat afavorida per a la banca regional en conjunt.

Aquesta és la gran diferència entre la banca nord-americana i la banca europea. L’exposició al risc d’uns bancs que han perdut i han fet fallida per enfortir el sistema de la banca, mentre que a Europa els bancs són únicament testimonis i patidors del que passa al món. Les accions de la banca als EUA pugen des de la crisi financera anterior i les accions de la banca europea són molt lluny dels seus màxims de l’any 2007.

Jaume Quibus

L’actuari i economista Jaume Quibus és DEA d’economia financera i comptabilitat, llicenciat en ciències actuarials i financeres, llicenciat en ciències econòmiques i empresarials per la Universitat de Barcelona i PDD per IESE-Universitat de Navarra. Membre titular de les associacions següents: Col·legi d’Actuaris de Catalunya, Col·legi d'economistes de Catalunya, Instituto de Actuarios Españoles, International Actuarial Association, Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció, i també d’Alumni d’IESE. Soci fundador el 1998 de la societat professional actuarial Quibus, membre titular amb el número 6 de societats del Col·legi d’Actuaris de Catalunya.